Aquest llibre, molt ben documentat, basat en entrevistes, cartes, diaris de l'època, sentències,... explica un dels molts episodis de repressió que van passar quan va acabar la Guerra Civil.
Quan Franco és a punt d'entrar a Madrid a celebrar la victòria de les tropes nacionals, comencen a caure detinguts tots els responsables de les "Juventudes Socialistas Unificadas (JSU).
Un crim lluny de Madrid farà que l'aparell repressiu i amb ganes de donar exemple del règim feixista condemni en una sentència injusta a 56 persones, 43 homes i les 13 dones que són les que protagonitzen el llibre.
Fa por pensar en l'arbitrarietat dels judicis sumaríssims, en la tortura, en la repressió, les denúncies sense sentit,... que va haver-hi per part d'uns respecte d'altres. Vencedors van aixafar de totes les maneres possibles els vençuts.
S'agraeix que hi hagi persones que lluitin per tal que no s'esborri el record i la memòria de totes les desgràcies de la Guerra. Carlos Fonseca ha recuperat un d'aquests fets i potser ha aconseguit el que volia una de les "13 rosas". Com va escriure Julia Conesa poc abans de morir: "Que mi nombre no se borre de la historia".
A l'agost del 1988 el poble de Madrid va dedicar una placa al lloc on van ser afusellades les 13 roses, una de les parets del cementiri de l'Almudena.
Fa poc vaig comentar la pel·lícula basada en aquests fets.
Quan Franco és a punt d'entrar a Madrid a celebrar la victòria de les tropes nacionals, comencen a caure detinguts tots els responsables de les "Juventudes Socialistas Unificadas (JSU).
Un crim lluny de Madrid farà que l'aparell repressiu i amb ganes de donar exemple del règim feixista condemni en una sentència injusta a 56 persones, 43 homes i les 13 dones que són les que protagonitzen el llibre.
Fa por pensar en l'arbitrarietat dels judicis sumaríssims, en la tortura, en la repressió, les denúncies sense sentit,... que va haver-hi per part d'uns respecte d'altres. Vencedors van aixafar de totes les maneres possibles els vençuts.
S'agraeix que hi hagi persones que lluitin per tal que no s'esborri el record i la memòria de totes les desgràcies de la Guerra. Carlos Fonseca ha recuperat un d'aquests fets i potser ha aconseguit el que volia una de les "13 rosas". Com va escriure Julia Conesa poc abans de morir: "Que mi nombre no se borre de la historia".
A l'agost del 1988 el poble de Madrid va dedicar una placa al lloc on van ser afusellades les 13 roses, una de les parets del cementiri de l'Almudena.
Fa poc vaig comentar la pel·lícula basada en aquests fets.
2 comentaris:
És molt important no perdre la memòria història del que va passar. Encara que hi ha gent que prefereix oblidar i no recordar-ho aquest és el nostre passat.
Així és. Potser si recordem bé tot el que va passar, mai més tornarà a succeir. El poble que oblida està condemnat a repetir els seus errors (o fets).
Publica un comentari a l'entrada