L'anglès, és necessari realment?

Passejant pels meus blocs enllaçats he arribat a aquest vídeo que hi era al blog del Jordi Perales. No calen gaire comentaris. Només valoreu l'anglès que en sap l'Emilio Botín, president del Banco de Santander.

Goldfinger (Bond-3)

Goldfinger és la tercera pel·lícula de la sèrie Bond. Està dirigida, a diferència de les dues anteriors, per Guy Hamilton i interpretada per Sean Connery, Honor Blackman, Gert Frobe i Harold Sakata.
La sèrie es consolida amb noies Bond, luxe, un Bond sempre disposat a flirtejar, i un villà superdolent. Però aquest enemic no em sembla estar a l'altura dels anteriors ni d'altres posteriors. L'ajudant amb el seu temible barret assassí si que és perillós.
La música és de John Barry i la cançó principal la canta Shirley Bassey.

Tropa de élite

Tropa de élite és una pel·lícula brasilera de 2007, que va guanyar el premi al festival de Berlín, dirigida per José Padilha i interpretada per Wagner Moura, André Ramiro, Caio Junqueira, Milhem Cortaz i Fernanda Machado.
La pel·licula tracta sobre un capità del BOPE, una força d'èlit encarregada de netejar una favela de Rio de Janeiro plena de traficants de droga durant els mesos anteriors a la visita que el Papa havia de fer el 1997. Aquest home se sent molt estresat, ja que el seu superior li demana resultats amb un pla amb el que no creu i està a punt de ser pare, i ha de buscar un substitut si vol deixar el seu lloc.
Barreja acció i docudrama denúncia i està molt aconseguida. Fa por veure la quantitat de corrupció que pot haver-hi a determinades policies.
Val molt la pena veure-la. No la deixis passar.
La banda sonora està força bé.

From Russia with love (Bond-2)

Desde Rusia con amor (From Russia with love) és la segona pel·lícula oficial de la sèrie de James Bond.
Està dirigida per Terence Young i protagonitzada per Sean Connery, Daniela Bianchi i Pedro Armendáriz.
Segueix fidelment totes les característiques de la sèrie, encara que la considero millor pel·lícula que la primera.
Per cert, per què serà que l'escena de la persecució de l'helicòpter em recorda la persecució de Cary Grant a Con la muerte en los talones d'Alfred Hitchcock?





Molt bona la banda sonora de John Barry i la cançó original cantada per Matt Monro.



Si t'agrada Bond no la deixis de veure.

El mètode Grönholm

El mètode Grönholm és una obra de teatre escrita per Jordi Galceran que va ser estrenada a l'abril de 2003 a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

Explica un original mètode de selecció de personal, on quatre possibles candidats a una feina es veuen obligats a fer una sèrie de proves poc corrents. Fins on estaran disposats a arribar-hi els candidats per aconseguir la feina?
Aquesta obra va ser portada al cinema amb el títol El método. La denúncia contra el món laboral quedava esvaïda a la pel·lícula, la qual cosa no va agradar gaire en Galceran.
El llibre està publicat per Proa a la seva col·lecció Butxaca i val 6,95 €.

Dr. No

Un dels meus projectes endarrerits era reveure tota la sèrie de James Bond, des del primer títol fins l'actualitat. En ordre cronològic, i mirant també les no oficials.
Doncs el primer és Dr. No, pel·lícula basada en la novel·la homònima de Ian Fleming. Està produïda per Albert R. Broccoli, dirigida per Terence Young i interpretada per Sean Connery i Ursula Andress.
El primer Bond ja marca les característiques de la sèrie: èspies, noies Bond, luxe, assassinats, una organització criminal contra la que lluitar,...
Apareix l'organització SPECTRA, una constant en moltes pel·lícules de la sèrie.
Encara que la guerra freda ja s'ha acabat, encara conserva el seu encant.

La puta feina

La puta feina és un interessant llibre del mediàtic i divertit Matthew Tree que parla sobre entrevistes de feina surrealistes, caps malparits, empreses, mobbing,...
Algunes d'aquests fets o aquestes idees són propis de l'autor. D'altres són alguns dels molts testimonis que van contestar a una crida que en Tree va fer al programa de El món a RAC1 quan estava dirigit per en Xavier Bosch.
És llegeix amb molta facilitat. En un parell d'horetes, està llest.
Mentre hi ha testimonis està força bé, encara que al final es perd una mica.
Està publicat per Ara llibres i val uns 15 €. En una altra edició més senzilla val uns 6,50 €.

X-files: Creer es la clave

X-files: creer es la clave és la darrera part (almenys fins al moment) d'Expedient X. Les dificultats amb els protagonistes han fet endarrerir molt la seva estrena i queda una mica fora de lloc. Però respecta força la sèrie original, encara que els protagonistes Mulder i Scully tenen molt a veure, molt més del que ja van tenir a la primera versió cinematogràfica.
Està dirigida per Chris Carter i protagonitzada per David Duchovny i Gillian Anderson.
I com és la pel·lícula? Doncs si guardes un gran record de la sèrie, és com un capítol allargat i fluixet. Hi ha menys lloc per tot allò paranormal.
La pots veure, no és cap meravella però t'arriba a entretenir. I això ja és suficient.

No és país per a vells

Després de veure i comentar la pel·lícula dels Coen basada en el llibre No és país per a vells de Cormac McCarthy, ara l'he llegit i m'ha agradat molt el ritme i la manera d'escriure de l'autor. Quan hi ha diàlegs mai posa qui parla, la qual cosa dóna un ritme frenètic a l'acció. La combinació de primera persona (quan parla el xèrif) i de tercera persona (quan hi ha més acció) també contribueix a la rapidesa del relat i a que el llegeixis a molta velocitat. Val la pena llegir aquesta violenta novel·la d'un autor força nomenat al premi Nobel i a qui li van donar el Pulitzer de ficció per La carretera el 2007 (aquest el tinc en la pila dels pendents per d'aquí a poc).

Està publicat per Edicions 62 i val uns 18 €.

Superagente 86 de película

Superagente 86 és una molt divertida pel·lícula a estones i amb bons moments d'acció en d'altres. Està dirigida per Peter Segal i interpretada per Steve Carell, Anne Hathaway, Dwayne Johnson, Alan Arkin i Terence Stamp.

Si teniu uns quants anyets potser us recordareu del Maxwell Smart, el Superagent 86, agent mig còmic mig seriós, protagonista d'una sèrie de televisió. Doncs el film respecta bastant la idea original, amb acció i humor, amb la lluita entre les agències CONTROL i KAOS. M'he divertit força amb la pel·lícula.

Escondidos en Brujas

Escondidos en Brujas és una estranya pel·lícula que barreja el thriller i la comèdia, a estones esbojarrada, a estones irònica, a estones surrealista, a estones dramàtica. Està dirigida per Martin McDonagh i interpretada per Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes.
Explica la història d'un assassí que mata un nen per error i que és obligat a fugir a Bèlgica acompanyat d'un altre assassí, el qual l'ha de matar.
En fi, la pel·lícula no és meravellosa, però et permet conèixer la ciutat de Brugge, la qual a estones és la protagonista del film i és una idea una mica original.

Bruce és brutal i The E Street Band, molt més

Per fi, després de mesos de tenir les entrades vam veure el concert del Boss i la seva banda. L'ambient al Camp Nou ahir diumenge 20 de juliol era fantàstic, tot i que el públic ens vam impacientar pel retard de 40 minuts sobre l'hora prevista.

El concert va ser meravellós. Tots sabíem que era el darrer de la gira a Europa i Bruce Springsteen and The E Street Band van donar el millor.
I la gent que hi érem al Camp Nou, també. El repertori va canviar moltíssim del que van tocar el dia d'abans, potser la meitat de les cançons o més no les havien tocat la nit anterior. Amb cançons dels anys 70, dels seus primers discos, va anar passant la primera part de l'actuació.

Al mig les cançons que han tocat pràcticament a tot arreu, The rising, Last to die, Long walk home i Badlans. I per acabar l'apoteosi per completar 3 hores exactes de show.
Artistes brutals aquests nois pels quals no sembla que passin els anys. Músics exemplars, Clarence, Steve, Roy, Nils i tots els altres. Molt emocionant tot.

I com a tota aquesta gira, Bruce ha tornat a ser accessible pel públic, que el podia tocar i demanar-li cançons. Fins i tot amb mitjans electrònics li van demanar Goin' down.
Un gran repàs a tota la seva discografia.
L'espectacle de llums i les dues pantalles gegants, perfectes. El pitjor del show per mi va ser el so. No sé si era el lloc de la 2a graderia on érem o què, però se sentia força malament. Molts vats, però poca qualitat. Una llàstima.
També els problemes de transport. Com que era diumenge el transport públic de sortida de Barcelona a partir de la 1 de la nit és impossible. Evidentment vam optar pel cotxe, però per sortir de l'aparcament, gairebé una hora. I sort que la Guàrdia Urbana feia la seva tasca a la Diagonal, que si no,...
Però no és amb el que em quedo del concert. Em quedo amb la relació especial entre aquest artista i aquesta ciutat que tant l'estima des d'allà el llunyà 1981. Nosaltres també t'estimem Bruce i esperem poder-te veure molt aviat.

No et perdis aquesta pàgina sobre tot allò que envolta la gira i notícies sobre Bruce.
I per acabar el Twist and shout apoteòsic amb la seva família i els fills dels altres músics.

Sólo se vive una vez (You only live once ), de Fritz Lang

Sólo se vive una vez, de Fritz Lang, és una bona pel·lícula de cinema negre de 1937. Està interpretada per Silvia Sidney i Henry Fonda.

No és una de les pel·lícules que prefereixo del director austríac, però és una molt bona mostra del gènere, amb errors judicials i com s'arriba a convertir en una fera un home que en el fons no era mala persona. La societat el va anar impulsant a cometre els delictes que va cometre, a escapar fins que no va tenir sortida.
M'agraden més les de la seva etapa alemanya com Metrópolis o M, el vampiro de Dusseldorf, així com també Furia, Perversidad i Los sobornados. De totes maneres, l'has de veure.
La segona part del film, quan van fugint, està una mica basat en la història de Bonnie i Clyde.

Gente de mala calidad

Gente de mala calidad és una comèdia espanyola sobre perdedors dirigida per Juan Cavestany i interpretada per Alberto San Juan, Maribel Verdú, Fernando Tejero, Javier Gutiérrez, Pilar Castro, Antonio Molero i Francesc Garrido.
Tracta d'un grup d'amics als que la vida no els ha tractat bé, fracassats, neuròtics i que el que fan només és tractar d'integrar-se en el seu grup, de ser acceptats.
Per passar una estona la pots veure. Te alguns moments força divertits.

La ley del silencio

La ley del silencio ( On the waterfront ) és una de les millors pel·lícules de la història del cinema (almenys al meu parer).
Va ser dirigida per Elia Kazan el 1954 i interpretada per Marlon Brando, Eva Marie Saint, Karl Malden, Lee J. Cobb i Rod Steiger. Va ser nominada el 1954 als Oscars a 12 premis i en va guanyar 8.
La pel·lícula explica com era la vida als ports i com els treballadors lluitaven pels seus drets. Els ports estaven controlats per un grup de mafiosos.
Però l'obra és molt més que això. Va ser la justificació d'Elia Kazan per haver declarat i delatat a companys davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador McCarthy. Kazan va voler justificar-se convertint al delator Brando en un heroi, tot establint un paral·lelisme amb el que ell mateix havia fet davant McCarthy. Però mentre Brando lluitava pel seu sou i la seva vida, Kazan només ho va fer per mantenir el seu estatus de vida. A més a més va convertir els estibadors d'esquerres dels ports que eren qui realment controlaven les descàrregues en hampons. No va ser molt correcte això. Però malgrat aquestes llicències és una obra mestra. No es pot deixar de veure. Imprescindible.