divendres, 3 de juliol de 2015

Maleïda Laura

El procés (creatiu, no l'altre) m'està portant pel camí del relat. Si fa uns mesos, un moment de rauxa em va portar a escriure Misteri a la impressora de la biblioteca, ara us deixo un altre relat, més llarg, més pensat, amb un petit fons autobiogràfic (no tot, és clar) sobre les relacions humanes. És el segon relat de la sèrie informàtica...



FACEBOOK: MALEÏDA LAURA

3 de juliol de 2015

Una de la matinada. Fa molta calor. El llit t'escalfa tant que no pots deixar de suar. T'aixeques per anar a pixar, beus un glop d'aigua gairebé gelada i tornes a intentar dormir. Però no pots. Saps que et costarà tornar a agafar la son. Sempre ha sigut així. Merda d'estius amb nits a gairebé 30º. Intentes relaxar-te amb la ràdio. No hi ha manera. No pots dormir. Una tertúlia esportiva amb tot de suposats periodistes cridant. I una altra. I una altra. Un programa religiós. Tarot. Un programa de cinema per intel·lectuals on no hi ha intel·lectuals ni oients. Música estrident. Gent que s'insulta. Música clàssica. Potser així. I quan comences a dormir de nou, escoltes La cavalcada de les valquíries, de Wagner, que sempre te la recorda. Encara no ho has superat. Et va abandonar fa tres anys. Un estiu com el d'enguany. Va conéixer un paio a la seva feina, un altre secretari com ella i van començar a follar el primer dia que es van veure. Atracció bèstial. Polvos increïbles. I de seguida t'ho va explicar, que n'havia conegut un altre. Que aquest, en Ramon, li feia sentir tot el que tu no li havies fet sentir mai. I et fa mal. I plores. I t'arrossegues. I no serveix de res. I la Laura se'n va anar... amb el Ramon, per sempre.

I te'n vas a encendre el portàtil i l'aire condicionat. Això és vida. Quarts de dues. Potser podràs tornar a agafar la son i dormir una mica més. Et connectes a Internet i obres el teu Facebook. Tens un grapat de missatges, que vas mirant sense interés, de gent a qui gairebé no coneixes. No pot ser. Tens un missatge de la Laura. "Ens hem de veure, Xavi. És molt important. No em fallis". Totalment inesperat. És impossible que t'escrigui després de tant de temps. No saps què fer. Respondre? Enviar-la a pastar fang? Ignorar-la? Potser això. No es mereix que li dediquis ni un segon del teu temps, tot i que encara no l'has oblidat. No te l'has tret de sobre i saps que mai te la treuràs. Baixes la tapa del portàtil i ho deixes estar per aquesta nit. Vas al llit. T'estires. Maleïda calor. Maleïda Laura. Intentes dormir. Escoltes la ràdio. Vas passant emissores sense trobar-ne una que et calmi. Però vas caient a poc a poc i, en algun moment de la nit, quarts de cinc, sembla que t'adorms.

6 de juliol de 2015

Et despertes amb el Basté, que encara no ha agafat vacances, parlant de llistes pel sí, llistes pel no i llistes per la tercera via. Ara mateix encara que no saps ni qui ets ni on ets. Fa calor, però el meteoròleg de RAC1 diu que el dia serà suportable, amb temperatures que ja estan al voltant dels 18º però que no s'enfilaran més enllà dels 25º. Amb això saps que pots viure bé. I t'aixeques i vas a la dutxa. Mentre un raig d'aigua molt freda et cau a sobre de les espatlles, escoltes un sorollet. No saps ben bé què és, però creus que és el mòbil. Quan surts de la dutxa, gairebé ni t'eixugues. T'agrada la sensació de l'aigua quan rellisca pel teu cos. Sort que tens una tovallola al terra, perquè si no fos així et tocaria fregar-ho tot . Arribes al mòbil i veus que tens alguna cosa al Facebook. Però no te'l mires encara. Obres el portàtil i mentre arrenca et vesteixes. Bermudes, samarreta i sandàlies. No cal que t'arreglis gaire. Tornes a l'ordinador, obres el Chrome i de seguida, el teu Facebook. Mires cap un costat i cap a l'altre. Cantes alguna cosa que se t'ha ficat al cap. Potser la darrera cançoneta d'aquella cervesa tan nostra, tan mediterrània. Missatge al Facebook. Laura Costa et parla. Puta Laura. Maleïda Laura. No pot ser. No en vols saber res d'ella. Mai més. Ara que començaves a oblidar,potser només una mica,  a estar en pau amb tu mateix, t'arriba el passat en forma de missatges de xat al Face. I no vols ni saber què desitja de tu. Vols no saber res d'ella. Però ets curiós i el saber què necessita de tu pot més que l'odi que encara sents per ella. I obres el missatge i llegeixes...

3 de febrer de 2010

Estàs a la planta baixa del Corte Inglés de Sabadell. Busques alguna cosa per autoregalar-te. Potser un llibre, o alguna pel·lícula. Passeges sense un destí fixe i vas a parar al davant del DVD d'Apocalypse Now en un expositor. L'agafes i el comences a mirar. Tot i que és una pel·lícula que has vist moltes vegades, i que ja tens a casa, aquesta és la versió Redux, amb un nou muntatge del director. Una noia està a prop teu i et xiuxiueja que era una gran pel·lícula i que Sheen està genial. Maleïda Laura.

No es podia dir que la Laura fos una dona molt guapa, però tenia alguna cosa que la feia especial. Els seus cabells eren tota una sorpresa alhora que una declaració d'intencions, ja que anaven canviant de forma i color cada poc temps. Els seus ulls, d'un marró tan fosc que gairebé semblaven negres, brillaven amb un puntet picant. Els seus llavis, molsuts, anaven pintats gairebé sempre amb tons vermells o rosats. La seva pell, una mica morena, lluïa lliure d'imperfeccions. Per acabar, el seu nas era gairebé perfecte, però no tenia molt mèrit, ja que havia tingut un accident de moto de jove i se l'havia trencat, amb la qual cosa va necessitar de cirurgia correctiva.

Vas anar a fer un cafè a dalt, amb ella. I et vas enamorar bojament del seu somriure. Laura. El cafè es va allargar gairebé dues hores. I va ser el teu millor regal d'aniversari. Aquella mateixa nit vas cardar amb ella i vas ser seu per sempre més. Estimada Laura, quant l'has estimat i quant l'has arribat a odiar.

28 de setembre de 2012

Et va donar un cop terrible. T'enganyava des de feia mesos. Però ella ja no podia més. Quan vas intentar apropar-te a ella, al llit, va explotar. Maleïda Laura. Et va dir que li feies fàstic. Que ja no podia més. Que mai t'havia estimat. I se't va caure l'ànima. I et va canviar la cara. Ella se'n va anar aquell dia i tu et vas quedar sol, sense saber què fer, sense esma per moure't. I vas morir una mica aquell dia. I vas estar dos dies tancat, fins que no vas tenir més remei que posar-te en marxa. Dos dies per pensar.

6 de juliol de 2015

"Hola Xavi. Necessito veure't. Tenim un problema que ens afecta als dos. No passis de mi. És important". El llegeixes tres o quatre vegades i gairebé el memoritzes. Comences a pensar què serà això tan important que t'ha de dir. Gairebé tres anys sense saber res d'ella i ara, de sobte, aquest missatge misteriós. No em fotis, Laura, això no m'ho pots fer. Ara que gairebé havia aconseguit oblidar el moment que em vas deixar. Ara no, no, no...
T'has de tranquil·litzar. Has de mantenir el cap clar. Pensar possibilitats. Has de contestar o no? Tu diries que no, però pensant-ho fredament, potser paga la pena respondre. I al final trobes la solució. Escrius. "Quedem." Tanques el Face i ara et toca esperar. Potser no serà gaire temps. Potser sí. Et sona el mòbil. Veus que hi ha alguna cosa al Facebook. Tornes a connectar-te al Facebook i busques la resposta. "Ja saps que no podem quedar, Xavi. Ens haurem de comunicar per aquí, pel xat". Penses que no tens altre remei. T'arriba un nou missatge. "Sé que et guanyes bé la vida. Necessito diners i a tu te'n sobren. Ja buscarem com arreglar-ho". No la recordaves així, tan materialista, tan freda. Era tota passió, al menys ho va ser en algun moment...

Maig de 2010

Cada dia passaves més temps amb la Laura. De vegades a casa teva i de vegades a casa d'ella. T'agradava mirar-la mentre passejava mig nua per casa. Mai no havies sentit res així per ningú. Senties la seva olor tan especial, mescla de flors silvestres i humitat de la barreja entre el seu xampú, gel, aigua i la colònia que feia servir i que tu li havies regalat. Quan l'oloraves i la miraves et venien ganes de fer-li l'amor com si hagués de ser l'última vegada que ho faries. I li feies. I ella reia. I xisclava. I cridava. Suposaves que els veïns sentien tot el cor de sorolls i que més d'un s'havia d'excitar amb ells. I llavors somreies i acceleraves el ritme fins que ella tenia un orgasme alliberador. I vau decidir viure junts. Quan t'ho va proposar et vas convertir en la persona més feliç de la terra.

7 de juliol de 2015

Tornes a tenir un altre missatge. "M'han dit que cada vegada et guanyes millor la vida. Que estàs fent molts projectes aquí i allà i que el teu compte bancari té molts zeros. Necessito 150000 €, Xavi. Seguirem en contacte".

Ja està dit. La Laura t'ha explicat el que volia. Pasta, molta pasta. El problema no és la pasta, ja que la tens. El primer problema és que coneix el teu secret. El segon problema és que si pagues ara, pagaràs sempre. I això sí que no pot ser. Has de buscar una altra solució. L'única manera possible ha de ser quedar amb ella, però ella no vol, no pot quedar amb tu. Què coi pots fer? Pensa, barrina...

30 de setembre de 2012

Truques al Ramon i li dius que vols parlar amb ell, que heu d'aclarir el que està passant amb la Laura. Ell està passant el cap de setmana a Tossa de Mar, en un piset que té i decidiu que us trobareu allà. Truques a la seva porta, tard, cap a les 9 o quarts de deu de la nit. T'obre. I li dones una puntada de peu als collons i un cop amb una clau anglesa al cap. Comença a caure cap enrera, però no el deixes, l'agafes, entres al seu pis i tanques la porta. Li expliques que la Laura ens espera i que t'ha d'acompanyar, però no ho vol fer. Li dius que no vols pegar-li més, però que ho hauràs de fer si no es comporta com un bon minyó. I sortiu i pugeu al cotxe. El fas conduir a ell, l'amenaces per tal que no faci burrades i el fas dirigir-se direcció Sant Feliu de Guíxols. Quan arribes a la Urbanització de Pola Giverola el fas endinsar-se en ella i el vas conduint fins un lloc que només tu coneixes. El fas baixar del cotxe, agafes un pic i una pala i camineu cap una pineda. I li expliques que ho sents però que la Laura no seguirà amb ell. Li dius que ha de cavar un forat, un forat per ell, fondo, llarg. Et sap molt de greu i li fas entendre, o almenys ho intentes. Cava durant una bona estona i plora. No siguis així, Ramon. Te l'has follat. Us heu rigut de mi. M'ha enganyat. Me l'has pres. Ho sento però has de pagar el que m'has fet. I quan el forat està fet, comences a donar-li cops fins que cau a dintre i deixa de moure's. Suposes que l'has mort...

8 de juliol de 2015

I comences a xerrar amb ella pel Face. Missatges cada cop més pujadets de to. T'agradaria veure-la per la webcam, però et diu que no li ve de gust, que no es troba còmoda. Que vol els diners i oblidar-se de tot. I li dius que d'acord, però que només faràs l'entrega en mà, al lloc on us vau conéixer. I et diu que d'acord. I quedeu a la tarda...

30 de setembre de 2012

I després de tirar una mica de terra sobre el Ramon, vas cap al cotxe i treus el cos. Puta Laura. Maleïda Laura. S'estava engreixant darrerament. L'has d'arrossegar fins la tomba i la llences a dintre. I els enterres els dos i te'n tornes a casa. Era l'únic que es podia fer. I ho has fet. Ara toca esperar a veure què passa...

8 de juliol de 2015

I durant gairebé tres anys, no ha passat res. I avui, la Laura ha de tornar a morir. Però, si la Laura ja és morta... qui és aquesta nova Laura?


2 comentaris:

Ricard Masferrer ha dit...

Sens dubte, el millor de tots.

Eloi G.G. ha dit...

Jo també ho penso, de moment. Estic amb altres idees...