Escondidos en Brujas és una estranya pel·lícula que barreja el thriller i la comèdia, a estones esbojarrada, a estones irònica, a estones surrealista, a estones dramàtica. Està dirigida per Martin McDonagh i interpretada per Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes. Explica la història d'un assassí que mata un nen per error i que és obligat a fugir a Bèlgica acompanyat d'un altre assassí, el qual l'ha de matar. En fi, la pel·lícula no és meravellosa, però et permet conèixer la ciutat de Brugge, la qual a estones és la protagonista del film i és una idea una mica original.
Per fi, després de mesos de tenir les entrades vam veure el concert del Boss i la seva banda. L'ambient al Camp Nou ahir diumenge 20 de juliol era fantàstic, tot i que el públic ens vam impacientar pel retard de 40 minuts sobre l'hora prevista.
El concert va ser meravellós. Tots sabíem que era el darrer de la gira a Europa i Bruce Springsteen and The E Street Band van donar el millor. I la gent que hi érem al Camp Nou, també. El repertori va canviar moltíssim del que van tocar el dia d'abans, potser la meitat de les cançons o més no les havien tocat la nit anterior. Amb cançons dels anys 70, dels seus primers discos, va anar passant la primera part de l'actuació.
Al mig les cançons que han tocat pràcticament a tot arreu, The rising, Last to die, Long walk home i Badlans. I per acabar l'apoteosi per completar 3 hores exactes de show. Artistes brutals aquests nois pels quals no sembla que passin els anys. Músics exemplars, Clarence, Steve, Roy, Nils i tots els altres. Molt emocionant tot. I com a tota aquesta gira, Bruce ha tornat a ser accessible pel públic, que el podia tocar i demanar-li cançons. Fins i tot amb mitjans electrònics li van demanar Goin' down. Un gran repàs a tota la seva discografia. L'espectacle de llums i les dues pantalles gegants, perfectes. El pitjor del show per mi va ser el so. No sé si era el lloc de la 2a graderia on érem o què, però se sentia força malament. Molts vats, però poca qualitat. Una llàstima. També els problemes de transport. Com que era diumenge el transport públic de sortida de Barcelona a partir de la 1 de la nit és impossible. Evidentment vam optar pel cotxe, però per sortir de l'aparcament, gairebé una hora. I sort que la Guàrdia Urbana feia la seva tasca a la Diagonal, que si no,... Però no és amb el que em quedo del concert. Em quedo amb la relació especial entre aquest artista i aquesta ciutat que tant l'estima des d'allà el llunyà 1981. Nosaltres també t'estimem Bruce i esperem poder-te veure molt aviat.
No et perdis aquesta pàgina sobre tot allò que envolta la gira i notícies sobre Bruce. I per acabar el Twist and shout apoteòsic amb la seva família i els fills dels altres músics.
No és una de les pel·lícules que prefereixo del director austríac, però és una molt bona mostra del gènere, amb errors judicials i com s'arriba a convertir en una fera un home que en el fons no era mala persona. La societat el va anar impulsant a cometre els delictes que va cometre, a escapar fins que no va tenir sortida. M'agraden més les de la seva etapa alemanya com Metrópolis o M, el vampiro de Dusseldorf, així com també Furia, Perversidad i Los sobornados. De totes maneres, l'has de veure. La segona part del film, quan van fugint, està una mica basat en la història de Bonnie i Clyde.
La ley del silencio ( On the waterfront ) és una de les millors pel·lícules de la història del cinema (almenys al meu parer). Va ser dirigida per Elia Kazan el 1954 i interpretada per Marlon Brando, Eva Marie Saint, Karl Malden, Lee J. Cobb i Rod Steiger. Va ser nominada el 1954 als Oscars a 12 premis i en va guanyar 8. La pel·lícula explica com era la vida als ports i com els treballadors lluitaven pels seus drets. Els ports estaven controlats per un grup de mafiosos. Però l'obra és molt més que això. Va ser la justificació d'Elia Kazan per haver declarat i delatat a companys davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador McCarthy. Kazan va voler justificar-se convertint al delator Brando en un heroi, tot establint un paral·lelisme amb el que ell mateix havia fet davant McCarthy. Però mentre Brando lluitava pel seu sou i la seva vida, Kazan només ho va fer per mantenir el seu estatus de vida. A més a més va convertir els estibadors d'esquerres dels ports que eren qui realment controlaven les descàrregues en hampons. No va ser molt correcte això. Però malgrat aquestes llicències és una obra mestra. No es pot deixar de veure. Imprescindible.
Explica la pujada al poder d'un assassí cubà des de l'esglaó més baix fins a dalt de tot dins el crim organtizat. Però tal com es puja ràpid es cau igual de ràpid. Tony Montana no té mesura i a poc a poc es va quedant sol. Sembla mentida que aquesta pel·lícula encara no l'havia vist i això que m'agrada molt el protagonista, les actrius que surten, el director i l'argument i tema. Però mai havia aconseguit veure-la. És una peli llarga, més de dues hores i mitja, i violenta, molt violenta, però val la pena veure-la.
Judici final és una novel·la negra de Ferran Torrent que en teoria tanca la trilogia valenciana començada a Societat limitada i seguida a Espècies protegides, en la que s'explica de meravella el rerefons polític, suposo que fictici, jejeje, que es viu al País Valencià, amb conservadors, socialistes i nacionalistes lluitant pel poder, amb pactes i intrigues. En mig de tot això, un ex-mercenari irlandès, ex-agent del Mossad israelià, convertit en assassí a sou. I molt més. I el detectiu Butxana, ja habitual en algunes novel·les de Torrent. Acabo de veure que la continuació d'aquesta, Només socis, ja és disponible al Cercle de Lectors i l'he demanada. Espero que m'agradi igual o més que Judici final. Però no era només una trilogia? El llibre està publicat per Columna dins la Col·lecció Clàssica i val 20 €.
13 Tzameti és una dura pel·lícula dirigida per Géla Babluani el 2005. Està protagonitzada per George Babluani, Pascal Bongard, Aurélien Recoing i Fred Ulysse. Explica la història d'un home que ha d'anar a complir una missió però mor d'una sobredosi. Llavors un noi que treballava a casa seva arreglant la teulada decideix substituir-lo. Una gran pel·lícula de la que s'està preparant una versió americana dirigida pel mateix director. Serà com Funny Games US?
La pel·lícula m'ha agradat molt una altra vegada. Segueix l'estructura de tots els llibres de la sèrie, està força ben feta, els personatges han crescut, apareixen els primers amors, els gelos, alguna mort i l'argument amb el Torneig dels Tres Mags és força interessant. Val la pena veure-la.
Caché és una altra pel·lícula de Michael Haneke, de 2005. Està protagonitzada per Daniel Auteuil i Juliette Binoche. Mitjançant una càmera fixa que grava tot el que passa a l'entrada de la casa de la parella formada per Auteuil i Binoche, a poc a poc, ens anem endinsant en un film que revela les pors i angoixes del protagonista. Els van enviant els vídeos amb uns inquietants dibuixos infantils. Va creixent la desconfiança per part d'ella. I ell comença a baixar a endinsar-se als seus dimonis personals. Sembla una pel·lícula freda però és força inquietant. Definitivament, Haneke m'agrada més cada dia.
I allà és on s'embolica la troca, amb els pares i mares dels nens, amb les seves relacions, les seves frustracions. A poc a poc, totes les històries es van lligant i queda una comèdia sòlida que et fa riure en molts moments. I tots els actors i actrius estan molt bé. Val la pena veure-la.
Dit això, he vist les pel·lícules aquests dies i m'han agradat força. Són pel·lícules llargues, que expliquen una història ben construïda, on els efectes especials són bons, hi ha animació per ordinador. Com que són històries corals, hi ha molts personatges i el protagonista queda diluït, de vegades sembla Frodo, altres Aragorn, o fins i tot Gandalf. Però el personatge que més m'ha cridat l'atenció ha sigut el Gollum Sméagol. Fantàstic. Si tens l'oportunitat de veure la trilogia o de reveure-la, fes-ho. T'ho passaràs d'allò més bé.
Blau de Prússiaés un llibre escrit per Albert Villaró, que va guanyar el Premi Carlemany l'any 2006. Aquesta novel·la policíaca tracta de relacionar un crim a la frontera catalana-andorrana, un antic incendi, grups ultranacionalistes i un policia entristit per un accident on va perdre la seva dona. Si tens ganes de passar-t'ho bé amb aquesta novel·la plena de referències d'Andorra, amb una història interessant, amb trames polítiques, corrupcions i molt més no te la perdis. Està publicada per Columna i val 20 €.
Quan et planteges comentar una pel·lícula que és un remake d'una altra et venen dubtes al cap. Faig una anàlisi asèptica? Comparo les dues? Dono dades i només dades? Com que no sé ben bé què havia d'explicar us remeto a dos links: l'oficial de la pel·lícula protagonitzada per Naomi Watts i el meu comentari de la versió original alemanya. Al cinema va haver-hi gent que va marxar abans de que s'acabés la pel·lícula i quan aquesta va acabar la majoria fugien amb els títols de crèdit sense que els llums fossin encesos. En la societat del tot s'hi val, si no t'agrada alguna cosa, canvia-la, Haneke reprodueix pràcticament pla a pla tota la seva pel·lícula original. Quina és millor? La primera, evidentment. Aquesta és una fotocòpia. Però si no has vist la primera versió pots veure aquesta. No és adequada per estòmacs sensibles.
Escondidos en Brujas és una estranya pel·lícula que barreja el thriller i la comèdia, a estones esbojarrada, a estones irònica, a estones surrealista, a estones dramàtica. Està dirigida per Martin McDonagh i interpretada per Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes.
